facebook twitter instagram

Antoni Prats

Antoni Prats, Anvers i revers, 1987

M’he trencat el braç dret i les costelles
a poc a poc m’escanyen lleu i cor.
El dolor em fa veure les estrelles,
i allà tampoc no trobe cap tresor.
Em creixen els malucs i les canelles:
mig jo s’estira ensems que l’altre mor.
Déu meu, si se m’inflassen les mamelles!
El meu cos ha perdut tot el decor.

Atenció els coloms, atenció
els gossos, qualsevol ésser pennat
o pelut o pelat, atenció:
no penseu que és caprici d’algún fat
si us sentiu tan malaurats com jo;
és Joan Castejón que us ha mirat.

Per cercar el trellat de la mudança
tota la ràbia en l’arrap més brau.

La llum fereix i la tenebra cansa.
Xisclen budells i músculs en allau.
Blanques aus mortes caven la recança
. Mil cranis coven –ai!- el dubte clau.

Vet ací els esguits d’aquest secret
fetiller que clivella el nostre món.
Matem de fam, però amb sonrís discret.
Vet ací el llarg kirieleison
que desvetlla el delit d’un somni net.
Vet com ens fa la guitza en Castejón.