facebook twitter instagram

En la falda del Montgó. Joan Castejón és possiblement el pintor espanyol que millor domina l´anatomia humana. 27 de enero de 2012.


MARTÍ DOMÍNGUEZ

27 de enero de 2012.

Un colp arribats a Dénia, enfilem pel carrer de la Penya de l’Àguila, i després de passar el carrer d’Eurípides, Joan Castejón ens assenyala la casa on viu i té el taller. És un xalet d’aspecte vagament eivissenc, dels molts que varen proliferar durant els anys setanta i vuitanta per aquells topants. En la falda del Montgó, la presencia de la cresta granítica de la muntanya es torna impressionant, fins i tot una mica angoixant. Encara no he baixat del cotxe i ja li estic preguntant sobre la muntanya, sobre com la viu, si hi passeja, si ha figurat en la seua obra. Castejón, un home cepat i menut, espontani i alhora una mica tímid (al capdavall no em coneix gaire, ni sap quines són les meues manies), respon amb una certa indiferència, sobtat del meu interés: “Sí, n’he fet una escultura abstracta. Va ser inevitable!”. Entrem en la casa, i baixem a un semisoterrani, on estan els seus dominis, la seua “closca de caragol”. Allí s’acumulen els quadres, i en especial aquella galeria de cossos, de nus, de matèria humana.

Tota exageració és censurable, i dir que Joan Castejón és possiblement el pintor espanyol que millor domina a hores d’ara l’anatomia humana pot semblar un excés, però no ho és. Sempre l’he admirat per la potència d’aquells homes i dones, una mena de Crisòstom Martínez dels nostres dies. I ara per fi el tinc a mà, i per a sorpresa seua he començat l’entrevista preguntant-li per la muntanya. “També he fet açò sobre el Montgó” em diu portant-me una escultura de bronze, que representa unes formes geològiques torturades amb un còdol de platja daurat. “És la unió de la terra amb la mar, la millor mostra del Montgó: les formes erosionades de la pedra de la muntanya amb l’erosió marina del còdol”. Em sembla una idea bonica i original, dues formes d’abrasió totalment diferents, produint resultats del tot distints, i tots conseqüència de la fúria dels elements. Mentre parlem, al nostre voltant s’acumulen els retrats de Miguel Hernández, fruit de la seua darrera exposició, fitant-nos des de tots els angles. Li pregunte si el seu interés prové del recent homenatge. Diu que no, que la seua relació amb Miguel Hernández ve d’antic, quan va començar a llegir-lo a la presó, l’any 1967.

—Quant de temps hi estigueres tancat?

—Tres anys.

—Tres anys!

—Sí, els feixistes no anaven amb bromes.

Joan Castejón domina molt bé l’anatomia humana.

“Va a ser a causa d’una manifestació, l’any 1966. Un policia, vestit de paisà, estava pegant al pintor Monjalés, i jo el vaig defensar... Em varen caure tres anys! Així, sense esperar-m’ho. Em va trencar per la meitat: acabava d’inaugurar una exposició a la galeria Mateu de València, i estava a punt d’entrar en Belles Arts. Pensa que abans havia hagut de traure’m el batxiller, i molt penosament: des de tretze anys treballava en una fàbrica de sabates d’Elx. La presó va significar el final d’aquell somni, o com jo sempre dic, la presó fou la meua acadèmia. Vaig fer més de mil retrats dels reclusos, i no vaig perdre massa el temps!”. Busca un quadre i em mostra quatre dibuixos d’unes cares dures, esquerpes, olivàcies. “Eren tots xoriços, lladres de mala mort, però al final feien cua perquè jo els retratara... De primer vaig estar a Mislata, en la Modelo, després a Terol, i finalment vaig demanar el lloc més lluny, i m’enviaren a les Canàries”. De sobte, rebla amb un somriure irònic, mostrant unes dents petites: “I saps què és el més curiós? Que mai Monjalés m’ha comentat res sobre això, és com si no se n’haguera assabentat!”.

Una relació poderosa

Entra la seua dona, Paca Galván. Li dic que m’alegre molt de conéixer-la, que ella i la seua filla Arminda són molt presents en l’obra del seu marit i que sentia curiositat. Paca riu espontàniament, i de seguida es mostra pròxima i amable. La seua presència introdueix un contrapunt interessant a la conversa. "La vaig conéixer a les Canàries" diu ara Castejón. "Treballava en una galeria d’art i... És l’únic bo que vaig traure de la presó!". Paca riu, i li pregunte fins a quin punt ha influït en l’obra del marit. "Gens absolutament!" assegura rotundament. "No sóc una Gala! Joan i jo som totalment diferents, i potser per això ens duem tan bé" afig. Li faig veure que, entre els pintors que conec, la família es manté quasi sempre a part, no és protagonista en l’obra, com passa amb Joan Castejón. “A ell li naix", diu, “això és l’important... Tots posem per a ell, Arminda, el seu marit, la nostra néta...”. Però els retrats de Paca són especialment abundants en l’obra del marit, rere allò hi ha una relació vital fecunda i poderosa.

"Vaig fer més de mil retrats dels reclusos, i no vaig perdre massa el temps!"

Es fa un silenci. Joan l’aprofita per a puntualitzar una mica. “Les opinions de Paca i d’Arminda són fonamentals per a mi. El seu criteri és el que més respecte”. Paca riu i assegura que això ho diu perquè és davant... "No, no..." replica el pintor. “Ens influïm mútuament, és una simbiosi natural, i és lògic que siga així”. Li pregunte fins a quin punt l’estudi el representa d’alguna manera: “S’aprén molt de la persona en el seu medi... De vegades vas al taller d’un pintor i penses que és tot el contrari de com te l’imaginaves! Jo sóc caòtic, i com diu Paca acumule objectes sense saber per a què poden servir... Aquest és el meu cau i ací mane jo. Dalt, mana ella”. Faig una mirada i l’entropia és gran, però plena de vivències. Fotografies, velles quadribarrades, banderes republicanes amb algun lema, cartells d’exposicions, figures de fang de les seues escultures... En canvi, “dalt” regna l’ordre i la pulcritud més absoluta.

Al costat del cavallet en què treballa té, sobre una peanya, el bust del pintor Salvador Soria. Amb els seus mostatxos de gaulois, com si fóra una mena de Vercingetòrix que el vigila. Comente que va morir abans que el poguérem entrevistar, que ja havíem aparaulat la cita, però que la seua mort ens va sorprendre i doldre a tots. Joan em manifesta la seua admiració per la seua obra: "Potser ell i Arcadi Blasco siguen les dues persones que més he admirat, com a artistes". Li pregunte per altres noms que li hagen influït i dubta, es queda en blanc. Finalment em diu: "Velázquez! Ha estat l’impacte més gran de la meua vida, quan molt jovenet el vaig veure a El Prado... De valencians, també m’agrada molt Artur Heras, el primer Joan Genovés, el meu amic Díaz Azorín, i entre els joves apunta aquest nom: Moisés Mahiques. Dibuixa meravellosament!". Pense en Moisés, a qui també admire, i en l’alegria que tindrà quan s’assabente que un dibuixant com Castejón té aquesta opinió tan entusiasta de la seua obra.

Els retrats de Paca són especialment abundants en l'obra del marit Joan ens pregunta si el volem fotografiar dibuixant. Jo he sentit a parlar de la seua particular manera de fer-ho, emprant una cera Manley i fent servir el dit polze com a estri. A més a més, per Youtube circula un vídeo en què se’l veu dibuixant una cara renaixentista, amb la música de Tous les matins du monde sonant de fons. Li diem que sí i Castejón s’hi posa, mentre Jesús comença a fotografiar compulsivament: inicia el dibuix per l’ull esquerre, s’allarga al nas, després passa a l’ull dret... Constantment pren el color de la cera, i amb el capciró del dit gros l’escampa, prodigiosament. Mirant-lo he recordat el vídeo, i la música interpretada per Jordi Savall. I de sobte he pensat que l’art és això, alguna cosa tan inexplicable com una nota de viola de gamba interpretada pel mag de Savall o un traç de cera sobre un paper traçat pel dit de Castejón. He sentit una profunda emoció i també Jesús, que disparava totes les fotografies del món per no deixar cap moviment sense fixar. La màgia de veure aparéixer un rostre sobre un full blanc potser és una de les coses més innatament emocionants de la naturalesa humana. I he pensat en aquell adolescent de tretze anys que fabricava sabates i que ho va abandonar tot per dedicar-se a pintar, i com malgrat la presó, la persecució política posterior, i totes les dificultats, va aconseguir fer realitat el seu somni, i, com diria Goethe, ser un home.

“Així estalvies pinzells!” apunta Jesús. Paca riu i Joan se sent feliç. I per un moment tenim la sensació que podríem estar amb ells indefinidament, raonant i enraonant sobre el Montgó, sobre el paisatgisme, sobre la repressió franquista, sobre el País Valencià, sobre la mar i sobre Dénia... “M’han nomenat fill adoptiu de Dénia” confessa amb un somriure, a l’eixida de casa. “Un motiu més, Joan, perquè pintes el Montgó!” li propose. I allò li sembla ara molt més plausible. El mira —vet-lo, solemne i grandiós, sobre els nostres caps— i no em diu que no.