facebook twitter instagram

Francesc Sempere

LA MIRADA DE FONS DE LA FORMA

Text de Francesc Miralles publicat por L'Ajuntament de La Nucía, any 2013, exposició "Cercant la llum".

Si la forma fos brisa seria com un sospir, un aleteig d’aire entre les branques, un breu moviment de les fulles d’un gran arbre en delicat diàleg, una paraula pronunciada que s’oblida si és aire; que alguna vegada és inoblidable si és més que aire.

Joan Castejón ha depurat la seva pròpia tècnica i estil amb el pas de les dècades, una trajectòria que comença a forjar especialment a partir de 1967 quan és detingut i empresonat a València per la maquinària de la dictadura franquista a la qual encara li quedaven vuit anys de existència –fins a la mort del dictador–. Castejón estarà tres anys tancat.

A la presó es troba a faltar gairebé tot. Els barrots i parets que separen al pres del carrer són implacables torturadors. Infatigables. Minut rere minut. El pres col·loca els minuts a la seva cel·la, primer a terra en un racó per no veure’ls i quan s’escampen per tot arreu els va apilant fins que acaben formant noves parets al voltant del cos atònit que no entén per què no pot anar a respirar aire de bosc, brisa de mar, vent de llibertat.

Així , Joan Castejón va estar apilant tots els minuts en una suma infernal que només el primer dia de presó ja arribaven a la cifra de 1.440. Deu dies després eren 14.400 minuts sense llibertat. I així tres anys. Si no hagués pogut dibuixar i pintar s’hauria ofegat en aquell marasme de negació de la identitat pròpia. Que poc s’assembla la cel·la, el pati, el passadís, al mar.

Va seguir treballant, creant, tot el que va poder i va aconseguir treure al carrer totes les obres que no ofenien al règim franquista, si una ofenia no passava els filtres carceraris i podia ser destruïda. Són tres anys on la llibertat és esporgada i la creativitat creix per sacsejar els murs i les parets de minuts, minuts que a milers s’alcen al costat del llit de la cel·la. Madura Joan Ramón García Castejón i en els anys que vindran després del seu empresonament, per assistir a una manifestació del Primer de Maig de 1967, aprofundirà en la pròpia humilitat perquè tot el que fem té un valor relatiu. El valor que donen altres i el que donem nosaltres no sempre coincideixen. Lluny de convertir-se en un ésser esquerp, malcarat, s’obrirà més a la vida, la que vindrà després.

Al marge dels vaivens, que són aliens a l’artista, Castejón seguirà treballant, reafirmant una línia creativa pròpia en pintura i dibuix. Dibuixos fets amb les mateixes mans, amb un dit a manera de fantàstic llapis o pinzell. Treballant per crear l’estil Castejón.

Un autor que prefereix ser autor a ser artista, que fa broma amb això: “Sóc pintautor”. Afegeix Joan Castejón que “la paraula artista no sona bé” i està embolicada en “desprestigi” i “vulgaritat”. És l’espiral de la comunicació de masses que tot ho engoleix, és igual si és art que un programa televisiu de bajanades o un anunci d’un refresc de llimona.

És la banalització de la cultura. Un fenomen que després de la primera dècada del segle XXI ja hem assumit com irreversible. I la culpa no la té la tecnologia. Mentrestant, l’obra de Castejón brilla nua i ho fa com en el Renaixement, amb l’enlluernament que produeix la pròpia obra quan el cos, gegantí, d’un humà pintat ens omple, des dels ulls fins l’intel·lecte, de múscul, formes i de força gairebé sobrenatural.

Això sí, són obres les de Castejón que no són renaixentistes i que beuen del que l’autor és: Un creador a cavall entre els segles XX i XXI. Per tant, l’expressió és pròpia de qui ja està un pas més enllà del passat i dels moviments artístics anteriors al procés de creació d’obra pròpia.

Joan Castejón ens provoca una sensació directa del que s’ha creat en el llenç, en el paper. En un segon. Quan veiem a Miguel Hernández dibuixat, veiem un poeta, un home, consumit per la crueltat humana i per la humitat de la presó. Quan Castejón ha pintat a un ésser desheretat, sense rostre, que camina sobre la pols ardent del camí sense retorn. És la soledat absoluta. O un amant, retratat pel pintor, que és pura carn ardent, amb foc insuflat pel desig sexual i la pulsió eròtica abrasada pel mateix foc. Essències humanes que entren des del llenç a la mirada interna. La nostra mirada que comprén que l’ésser humà és fràgil, molt fràgil, de vegades.

El segon, un instant de rellotge, en el que reconeixem l’estil de Castejón, és com un segon que trenca el temps, que ens suspèn entre la matèria pròpia de l’obra artística i el nostre pensament que viatja creuant l’aire que hi ha entre una pinzellada, un traç ferm, i els nostres ulls oberts amb la sensació de tocar aquella forma que envolta la vesprada. No s’ha calcat la llum mediterrània d’Elx, ciutat natal i de primera joventut de Joan, ni la de Dénia, on viu l’autor des de 1974. S’ha creat una nova llum, freda de vegades, esquinçada altres, de calculada neutralitat en altres moments.

És un estil, l’estil Castejón. Autor capaç de crear un rostre amb ulls humans expressius en un moment. Un moment que és un minut de llibertat. La llibertat que ara gaudeix per crear el que el cor li impulsa a fer.

“Cercant la llum” recull part del que ha fet Joan Castejón des de 1997. Prova que el cos humà, el pensament, els desitjos, el drama, l’amor, la felicitat, són a la vida. No al mateix temps, perquè el drama sol esquinçar la felicitat i la felicitat està abans o després del drama; i el desig i l’amor es fonen o es confonen, o s’allunyen. Que tot pot ser. I la llum que hi ha a la vesprada mediterrània no està, no la trobarem. Hi ha la llum pròpia que Joan Castejón ha anat trobant durant la recerca per retratar part de la vida sense boira. Si hi ha núvols solen estar per donar la sensació de volatilitat, surar no és una cosa aliena per a màquines, fins i tot no ho és per a la ferralla espacial també congelada en una instantánea de Joan Castejón.

Les mans. Mans humanes. Molt presents en l’obra de Joan Castejón. Mans que mouen l’aire del matí, l’aire de la vida; que són com déus movent homenets dibuixats de cap rodó, que són nous pensaments que encara no tenen veu i que ens faran més temorosos, més tristos o més alegres; al final l’homenet només serà una carn que creix i mor. Sempre és carn de mort, tallada a trossos per la poesia, la literatura o la pròpia vida que és més intensa que cap poema mai escrit, per molt que un poema ens done un tros de mar, ales per volar, o màgia de nostàlgia banyada de records i tendresa.

Si hia un pensament que creua l’estudi de Joan Castejón, que brolla de la seva ment, no s’estavella a terra; segueix volant fins que el pintor l’agafa al vol i barrejant-lo amb el pigment acaba posant-lo al llenç mig emmascarat i desfigurat perquè siga escoltat només per aquells capaços de sentir-ho.

I sota la pell què hi ha? La pregunta la responen les mans de Castejón que en diverses obres han eliminat part de la pell i la carn del personatge. No s’ha pintat i només trobem un blanc absolut i inquietant. Serà la pau absoluta? El buit absolut? O només que allò que no es pinta, no es dibuixa, no existeix? La inquietud continua perquè en contemplar l’obra ens preguntem si la investigació ha valgut la pena o no. Si aquest buit està ple de dubtes existencials o només buit d’esperança i ple de desesperança. Volem pensar que està ple d’esperança. Esperança blanca que ho envairia tot. Mentrestant, els llenços ja estan plens de vida per transcendir, sense sang, a la pròpia pell i carn que tenim i que ens envolta. Aquella essència que és tan pròpia com el silenci que pertany a l’aire callat.

Aire que si fos brisa seria com un sospir.