facebook twitter instagram

La plasticitat a partir de l’obra literària

La plasticitat a partir de l’obra literària

Raquel Gutiérrez

L’acostament entre la il·lustració i el llibre ha sigut una constant en la història de la literatura. Encara que es coneixen algunes experiències anteriors, la més popular per les seues qualitats es remunta a Gustave Doré (1832-1873), qui va arribar a il·lustrar més de quatre-cents llibres, entre els quals destaquen les fites de la literatura universal com és el cas d’El Quixot, la Bíblia o L’infern de Dant.

Algunes d’estes obres han passat a la iconografia universal de la literatura per a incorporar al seu títol la denominació de l’il·lustrador. Tant és així que hui en l’enciclopèdia social del coneixement, al títol de l’obra ja no l’acompanya l’escriptor sinó més prompte l’il·lustrador. Així, tenim “El Quixot de Doré”, “El Quixot de Saura”, “El Tirant de Manolo Boix” o “La divina comèdia de Miquel Barceló”. La unió entre pintura i literatura actualitza la imatge amb els mateixos condicionants que les diverses teories literàries renoven i posen al dia el contingut de l’obra escrita.

Les obres literàries incorporen l’adjectiu “gran” o “clàssic” a partir del moment que poden ser actualitzades sense perdre ni un bri de la seua funcionalitat inicial. Esta atrevida definició de “clàssica” o “gran” obra literària té la seua vessant artística en la redefinició que n’han intentat els diferents artistes plàstics, especialment a partir del segle xix. Molts dels noms universals de la plàstica s’han acostat a la literatura a través de les seues teles, i de la mateixa manera que alguns han optat per refer els clàssics de la pintura –vegeu el cas de l’Equip Crònica amb Velázquez– uns altres han unit el seu nom al d’un clàssic de la literatura universal.

No cal remoure molt per a trobar els noms de Picasso, Dalí, Barceló i tants altres que s’han vist atrapats en la seua imaginació per unes obres davant de les quals la crítica literària es veia incapaç d’actualitzar des de la paraula escrita. La il·lustració, si val l’expressió, reforçava el caràcter clàssic de l’obra i afegia un innovador concepte a la literatura: la imatge com a amplificador del valor artístic. Un dels nostres més prestigiosos cervantistes, Francisco Rico, després d’advertir el floret d’escriptors i pintors (Flaubert, Doré, Dalí, Defoe, Picasso o Rimbaud...) fascinats per la parella més universal de la literatura espanyola, afirma: “a mi, esta unanimitat ja em servix”.

A esta “unanimitat” a què es referix Francisco Rico prompte s’uniria Joan Castejón (Elx 1945). Com li va ocórrer en el seu moment a un altre artista plàstic, la mort del qual ha coincidit recentment amb els preparatius d’una mostra a l’IVAM –Zoran Music–, el pas per la presó va ser aprofitat per a compondre un imaginari renovador que els va mantindre vius.

En el cas de Music la pintura va ser la salvació a una bogeria més que probable que va envoltar de demència els camps de concentració nazis. Per la seua banda, Castejón va mantindre en orde la seua activitat fins al punt de descobrir la que seria la seua bogeria més entenimentada, la lectura de la novel·la que va marcar una de les fites del boom de la literatura sud-americana. Cien años de soledad es convertiria en el seu personal descobriment i no l’abandonaria fins a plasmar sobre el seu quadern les imatges que s’havien gestat en la seua ment.

El que d’alguna manera va ser un homenatge a Gabriel García Márquez, va donar ales a una lúcida reinterpretació de l’imaginari creatiu del pintor elxà a partir d’una obra literària que tindria la seua continuació amb els subsegüents homenatges a alguns clàssics que forjaven el seu imaginari literari. Part d’este imaginari literari començava a conformar-se a partir dels clàssics de la literatura espanyola com Miguel Hernández, Federico García Lorca, Antonio Machado o Benito Pérez Galdós, i s’estenia d’altra banda a poetes que marcarien les seues entreteles més personals com en el cas de Juan Carlos Onetti, Whitman o Kavafis.

Però Joan Castejón en cap moment es va desprendre de les seues arrels, ni ideològiques ni culturals. D’ací que participara en la col·lectiva 9 gravadors interpreten Ausiàs March al costat de Rafael Armengol, Arcadi Blasco, Manuel Boix, Joan Genovés, Artur Heras, Joaquín Michavila, Antoni Miró i Vicent Traver, que va tindre lloc el 1997, en la seu de Bancaixa, amb motiu del 750 aniversari de la mort del poeta valencià.

També abans havia tingut ocasió d’acostar-se a un altre insigne cavaller de la literatura universal, Tirant lo Blanch, que havia sigut model del cavaller de la trista figura. Així, l’expressió literària ja s’havia establit en l’imaginari castejonià fins a reconéixer ell mateix que les seues limitacions formatives havien trobat en la literatura l’encaix necessari per a fer brollar de la seua creativitat el subconscient freudià que només és capaç de despertar un clàssic. El Quixot passa a ser, d’esta manera, un leitmotiv que no l’abandonarà des de la seua primera lectura allà pels setanta i la seua relectura en els noranta. El resultat han sigut més de “dos-cents esbossos, llibretes plenes d’apunts” i un fluir constant de l’imaginari individual a partir de l’obra literària, tal com han fet durant el segle passat Carlos Saura, Pablo Picasso, Antonio Mingote o Salvador Dalí. Per a alguns d’ells il·lustrar El Quixot va suposar “una festa, un repte apassionant i gratificant que van creure que no podrien concloure i amb el qual van gaudir d’allò més posant-hi amor i devoció.”

Considere sincerament que va ser esta ègida de fruïció i repte al mateix temps, devoció i dificultat, la que es va cobrir Joan Castejón a l’hora d’afrontar un dels majors desafiaments de la seua carrera com a artista, perquè abans que ell altres artistes ja s’havien endinsat en l’obra cervantina amb resultats esplendorosos, inclús en algun cas l’il·lustrador i l’estudiós de l’obra havien elevat els seus estudis al cim dels estudis quixotescos. Era el cas de l’edició preparada per Martí de Riquer i Carlos Saura, una edició que durant molts anys, i encara hui, és un referent tant de bellesa com d’exactitud textual. La il·lustració que envolta cada un dels personatges de la novel·la que Castejón elegix per a enfrontar la seua mirada actual d’El Quixot no sols s’assenta sobre la seua particular interpretació de la lectura, sinó que arriba fins als condicionants psicològics de cada un d’ells. Així, en una exhibició teatral més pròpia de les acotacions del teatre valleinclanesc que de la visió d’un pintor, incorpora el vel –podem considerar-lo l’efecte distorsionador del difuminat cinematogràfic?– com a element de contrapunt entre realitat i ficció amb què el Quixot afronta les adversitats.

El personatge, en este cas cada un d’ells, aconseguix amb la seua presència física la força de l’acció fins a aclarir el context o el paisatge que en altres ocasions ha protagonitzat una obra en què les icones paisatgístiques semblaven convertir-se en la fortalesa de l’acció. Els molins, les posades i inclús l’acció pròpia dels personatges cedixen el protagonisme al ser humà que en les seues presumptes bogeries s’endinsen en un psicologisme fronterer en allò freudià. Qui s’atrevix a despullar l’acció i deixar-la al marge de les circumstàncies del Quixot? Qui és capaç de contextualitzar el ser humà a partir del seu propi jo interior?

Estes són algunes de les qüestions a què s’enfronta Joan Castejón d’una manera molt particular en la seua interpretació d’El Quixot i que ara podem contemplar i apreciar en esta exposició sobre els seus dibuixos nascuts a recer de l’obra cervantina. En estes obres, Castejón tracta d’humanitzar l’obra, oferir el seu llapis al cos humà –amb el psicologisme a coll– que amaguen els personatges cervantins. I una prova d’això ens l’oferix quan en l’entrevista que concedix en les pàgines d’este mateix catàleg assegura que s’ha “permés fer un treball personal al mateix temps que ha tornat a concretar els detalls d’ulls, boques..., rostres, expressions i gestos [...]”

El seu llapis –torne a insistir en això– transfigura l’acció fins a convertir-la en humana plasticitat dels gestos, de les idees, de les imaginacions, i no té dubtes quan per a això ha d’esgarrar una part del seu propi jo i presentar-lo davant de l’espectador. Sobre esta grandesa del seu propi jo interior edifica una gran part d’esta exposició.

Este joc d’espills i mirades interiors sobre el qual s’han armat moltes il·lustracions de les obres literàries és el que ha donat lloc a noves obres d’art. El resultat, tot i que no sempre ha resultat satisfactori per als seus autors, ens ha servit a molts per a reconéixer la plasticitat d’una època i per a ajustar la perspectiva de les noves mirades. En este cas, Castejón s’ha endinsat pel psicologisme interior i el seu resultat és, com afirma J.J. Armas Marcelo, “una cosa nova, distinta i autònoma.”