facebook twitter instagram

Per a Paca

Arminda García Galván, 2009.

L’exposició es presenta amb la dedicatòria de per a qui són quasi tots els quadres que es mostren. Paca és musa, amiga, estimada. Paca és espill al món i sobretot Paca és companya del viatge etern.

Ella i Joan Castejón recuperen els quadres que han viscut a sa casa per a l’ull públic, l’altre jo que ve de la mà, suau i amb tot el carinyo a l’espai més íntim de tot el quefer de l’autor: Retrats de família, pares i mares de sèries, alguns fills i obres-anécdota. Originals de cartells. Dibuixos i olis recuperats gràcies a la generositat dels amics. I sobre tot l’afany de Paca per salvar de la dispersió una col.lecció personal, coherent, un legat viu per a compartir a casa, per a encendre la casa.

Ja van dos generacions criades aquí, la casa ha crescut, s’ha fet dos, s’han abordat les parets des del principi per albergar dibuixos i pintures que viuen amples, còmodes, guardant el fi equilibri dels angles amb el conjunt. I tot està ahí, des del’s 50, peces d’infant fins l’últim regal.

I a l’estudi naixen criatures noves, reconegudes, de pares i mares que viuen dalt.

És un luxe immaterial, perquè transcendix el suport, mantindre relacions de tanta intimitat amb els objectes d’art des de més abans del que recordes. Estos quadres de casa són objectes amb una vibració d’alta freqüència integrats en la quotidianitat de les parets que han alimentat l’estar de les mirades atentes tant com el de les mirades desapercebudes, amb sabatilles d’estar per casa.

Si la creació és una manera de quedar al descobert, de sincerar-se i oferir una mateixmitat on l’altre es pot reconèixer, la proposta de traslladar a una sala pública els seus quadres de casa redobla la confessió fins a cert punt exhibicionista i atrevida de deixar-se aprofundir.

Complits els quadres, perquè ells guarden dins, com objectes d’art, una estructura que respon no tant a una intenció o voluntat sinó a un no poder ser d’una altra manera, de connectar amb l’espectador. I aquí estan ara, mirant-se en tots. I si per una mil.lèsima de segon del nostre còmput temporal han resultat indistingibles d’algú de tots, aleshores ahí s’ha iniciat el vol cap els horitzons de la bellesa que regenta un món amb lleis aliens a la consciència humana. Eixe és l’alé, el vast espai que proporciona l’art a qui no sols el mira sinó que el veu. A això convida esta col.lecció que permet el reconeixement d’autonomia de cada obra que exposa. Reubicada on eixa capacitat de desencadenar l’experiència estètica és fi primer.

La presència dels quadres de totes les èpoques garanteix una memòria viva, transcendible però ineludible instal.lada com a present en les parets. Lliure de l’oblit i la distorsió que procura el temps. Este testimoni històric és d’alguna manera entitat plàstica i transformable pel que té l’obra d’art de vida.

I ara en la sala esta col.lecció més que una retrospectiva convida a una “introspectiva” que investiga com el passat, el fruït d’abans, ajuda a donar a llum al fill nou on tot està present.

Ara bé, més enllà d’eixe caràcter històric, irrenunciable però per damunt d’ell i a un altre nivell hi ha cert buit que caracteritza l’obra d’art en el procés de la seua realització. Les raons que aporta la imatge, el que es diu, ve acompanyat per a ser obra d’art d’un impuls creatiu que sense poder-se deslligar està present per damunt dels motius de l’obra, o és el primer motiu. La magnífica incertesa que pot visitar l’autor lleugera i atractiva o densa i monstruosa. És un espai desert però apremiant, una antesala de la creació on de repent pot neixer una musa lliure i arbitrària incapaç de ser sotmesa i difícil de seduir. De la qüestió de la inspiració un no pot estar mai segur, perquè senzillament no depén exactament d’un. Un pot oferir-se i estar disposat a despullar-se de sí per a entrar en eixe buit i ella, la musa, absentar-se i pot la musa també tirar d’un sense arribar a adonar-se’n del famós buït.

Este silenci i eixe saber estar, atrevir-se, on un no entén, permet al creador manifestar l’objecte artístic i permet al qui el contempla banyar-se d’espai desconegut. El país de la bellesa, però no la bellesa tècnica, no la mesurada, sinó la que apareix a pesar d’elles.

El regne on pertany este buit és impersonal. El creatiu es realitza a través del seu art en tant que humà. S’encarrega de portar a cap en el llenç, en el paper, amb el fang, la comesa de la humanitat. D’ahí el valor incalculable d’una obra d’art: Pertany a una matèria que manifesta quelcom de l’essència humana. I és sobretot un acte de comunicació on l’intercanvi d’informació, si podem objectivar-ho així, ocorre en un altre nivell de consciència que el que habituem.

Un objecte artístic és un amic, vol ser-lo, i convida a vibrar en el seu estadi. Sols quan certa empatia apareix, d’eixa miraculosa manera com apareixen els amics, hi ha espai que queda lliure per descobrir el misteri i beure el calze brindat.

Castejón i Paca han fet amb esta exposició, a través dels seus quadres, un homenatge a l’Amor i ens conviden a brindar amb ells, per tot allò que va des de l’Amor personal, l’espill al món, a l’Amor universal, el viatge etern. Salut!