facebook twitter instagram

Traçant cossos, component ombres



Traçant cossos, component ombres

Consuelo Císcar Casaban
Directora del IVAM

“Uns cossos són com flors
Altres com punyals
Altres com cintes d’aigua;
Però tots, tard o d’hora,
Seran cremades que en un altre cos s’engrandisquen,
Convertint per virtut del foc una pedra en un Home.”

Luis Cernuda (Los placeres prohibidos, 1931)

Una forma molt particular d’aproximar-se a la pintura és la que ens oferix Joan Castejón al llarg de la seua extensa manifestació artística i la seua vasta trajectòria. Este artista alacantí afable i senzill considera la pintura com el seu millor aliat a l’hora d’expressar-se, ja que pensa que l’art és una forma de ser on abocar les seues inquietuds, les seues alegries, les seues passions i les seues angoixes.

Ens enfrontem, per tant, a una obra indissociablement lligada a les seues experiències on mostra diferents períodes de la seua vida en què l’home serà el tema fonamental. La croada de cossos trencats i mutilats d’una primera època coincidix amb la Segona Guerra Mundial que li va tocar sofrir. El seu període en esta època és procliu a una sòbria paleta, ombrívola, volent ressaltar el patiment, jugant amb el clarobscur d’una forma quasi tenebrista. No obstant, la pintura d’esta etapa contrasta amb la placidesa i serenitat que es respira en la del període actual. Ara els seus colors càlids i suaus omplin totes les seues teles i transmeten la pau que en l’actualitat gaudix el pintor.

Destaca sobretot l’ús continuat del blau amb què ens invadix una grata sensació d’infinit. Com a constant en tota la seua obra sobreviu un cant a la llibertat i a l’home potser influenciat per la poesia de dos dels seus poetes més admirats, Walt Whitman i Onetti. Per esta relació que l’artista sempre ha mantingut amb la literatura no ens sorprén que haja trobat en El Quixot un refugi on deixar escapar la seua imaginació, al costat de la cervantina, per a dibuixar les passions del gentilhome castellà.

Són moltes i variades les aproximacions que en el IV Centenari de la primera edició de la novel·la s’estan dedicant a exaltar el pensament del Quixot de la Manxa. Per això esta exposició proposa sumar-se a este any de celebracions en què l’IVAM ja ha retut en diverses ocasions el seu més admirat tribut a l’obra del Segle d’Or espanyol més reconeguda universalment, a través dels dibuixos de Saura projectats sobre un arbre de Nadal –instal·lació creada per Pistolo Eliza– i les il·lustracions que integraven l’exposició Dalí i El Quixot.

Per esta raó, l’estètica de la novel·la cervantina potser siga una de les que més ha influenciat en corrents i moviments posteriors a la seua època. És, així, una obra literària que, entre altres interpretacions, arriba a ser una gran crítica a la societat espanyola del segle xvii. Podem, de la mateixa manera, sostindre que va ser la primera obra important de ficció en prosa que va vore la realitat com una espècie de ficció, i la ficció com una espècie de realitat. A través del poderós ús que de la seua llibertat fa el Quixot, convertix el món en una terra fèrtil per a cultivar somnis, inspirat en un idealisme captivador.

El discurs narratiu de Miguel de Cervantes, extraordinari patrimoni verbal i tot un laboratori per a l’estudi, decidix interpretar la realitat segons la seua cosmovisió elaborant “veritats estètiques” que es mostren com a espills valleinclanians on la societat es pot vore reconeguda.

El Quixot és un emblema portentós per a extrapolar-lo del seu context i donar a conéixer la varietat, complexitat, el valor humanístic i la vigència que conté esta prodigiosa novel·la que tanca i obri un cicle en la història de la literatura a partir de la imaginació artística. Per tant, la figura d’Alonso Quijano, convertit en una icona per a Castejón, redunda en la seua expressivitat i interés, per la qual cosa l’estètica quixotesca continua i continuarà sent multiplicadora. Esta novel·la consistix en un mètode d’acostament a les coses distint al cartesià, ja que, al contrari, estem ací davant d’una obra, parafrasejant Nietzsche, “humana, massa humana”.

Entrar en el Quixot és entrar en la vida mateixa per mitjà d’una cosmovisió que ens esglaia a tots, per la que tots passem a través de les diferents essències del ser humà plasmades en la poètica quixotesca. Una veritat estètica que ens organitza la nostra ficció quotidiana.

I això ha volgut transmetre no sols en este homenatge que Castejón oferix a la novel·la de cavalleries per antonomàsia, sinó que està present en la seua vida dedicada a l’art. El pintor d’Elx corrobora el que el professor Ángel Palomo opina quan afirma que “el mateix Quixot és un ser i un personatge tan simple que dins de la seua neciesa toca el més complicat: la naturalesa humana.” La novel·la és també un cant a l’alegria de la vida com a naufragi segons José Luis Molinuevo, catedràtic de la Universitat de Salamanca.

El cos i la condició humana està present en l’art des dels seus començaments, ja que este ha pres l’anatomia com a font inspiradora i cànon de mesura des dels inicis de la seua existència. Són distintes les representacions dels artistes sobre la figura i l’experiència humana entesa com a possibilitat expressiva de sensacions i sentiments, de manera que el reconeixement del cos al llarg de les civilitzacions roman amb una constant resistència. Res pertany més a l’individu, res està més a l’abast del seu coneixement, que el seu propi cos. Al mateix temps, poques realitats li oferixen més enigmes i més desafiaments que la seua interpretació i escenificació.

Castejón ens anuncia a través de les seues teles un home en el seu esdevindre tràgic en la seua aventura/desventura en soledat subjectiva, debatent-se entre el seu compromís polític, social i cultural amb el temps que li toca viure, sempre amb una consciència que li impedix mirar a un altre costat quan s’encreua amb la debilitat del ser humà.

Per estes inquietuds l’home, en moltes ocasions, apareix ressentit, en actituds felines, desprenent una crueltat insòlita provocada probablement per la revulsió de certes actituds socials. En repassar la seua obra, apreciem la gran qualitat dels seus dibuixos que ocupen un lloc privilegiat en la seua pintura. El dibuix és l’estructura de la seua obra, i si esta no és sòlida caurà pel seu propi pes. Castejón es destaca entre els artistes contemporanis que centren el seu interés per l’anatomia, com Leonardo da Vinci, un dels esperits més universals i inquiets de tota la història de la humanitat. Estem indubtablement davant d’un pintor intel·ligent, intuïtiu. Si seguim la frase d’Eugeni d’Ors “el dibuix és la intel·ligència de la pintura i el color el seu instint”, el que en les teles de Castejón es demostra és una potència dibuxística que després, per mitjà de densitats, tons, espàtules i empastats, permetrà la consecució de l’obra. Les seues influències les trobem en les seues pròpies vivències, en tot el que ha conegut, el que ha aprés. Els seus pinzells, en desplaçar-se per la tela, encara que siga de manera inconscient, pinten la seua vida, narren les seues sensacions i transcriuen els seus estímuls. És raonable dir que exercix una expressió lliure en què inventa el seu propi estil. Per això les seues teles tenen este caràcter d’allò no acabat i sembla voler transmetre un toc d’acabat d’inventar. La seua obra oferix una temperatura, una frescor i un dinamisme important.

El realisme que desvela el seu treball protagonitza un paral·lelisme essencialment humà amb l’obra cervantina. Inclús quan Castejón disseca les figures de l’home, ens evoca la destrucció mental del ser a través de les accions quixotesques més expressionistes carregades d’un lirisme tràgic. L’home kafkià es trenca, es metamorfosa i ens oferix una vida interior per mitjà dels seus escorços, la seua ruptura i, potser, la seua alienació poètica mental que es passeja entre la ficció literària i la realitat social deshumanitzada.

De qualsevol manera, Castejón mostra la seua tradició lligada a la vella escola d’art on se li atorgava al dibuix, com l’estructura d’una obra, el valor que realment mereixia, ja que l’idioma de la pintura troba de forma natural la seua millor forma de comunicar-se.