facebook twitter instagram

Una entrevista amb el pintor

Al voltant del Quixot amb Joan Castejón Una entrevista amb el pintor

Mar Menéndez

El Quixot de la Manxa, la gran novel·la de Cervantes, no ha pogut passar inadvertida en les arts plàstiques. Són molts els artistes que s’han inspirat en les aventures del Quixot i el seu lleial escuder Sancho Pança i que han creat una universal iconografia dels seus protagonistes fàcilment recognoscible. Un personatge submergit en una bogeria que el porta a iniciar un viatge a la recerca d’aventures en què impartix els criteris de bondat i justícia en un món en descomposició i en crisi; un idealisme messiànic incomprensible per als individus sense escrúpols que es troba en el seu camí. Espiritualitat i pragmatisme, bogeria i sensatesa, realitat i ficció. Qui podria sostraure’s al ric imaginari d’este llibre i a l’encant decadent de qui s’anomena així mateix el cavaller de la trista figura? Goya va voler il·lustrar-lo, però va quedar en intent frustrat, Gustavo Duré va realitzar la més famosa il·lustració de la novel·la, de Picasso es diu que al mateix temps que li proposaven l’encàrrec per a una revista va realitzar el conegut dibuix del Quixot i Sancho, i Dalí va afegir al seu imaginari surrealista les fantasies del cavaller. Són molts els que han caigut davall del seu influx.

Joan Castejón tampoc no ha pogut resistir-se a l’encant de la novel·la cervantina. Res estrany en un artista que es troba tan lligat al món literari pràcticament des dels seus començaments, a partir de la sèrie que va realitzar en els anys setanta sobre una altra de les grans novel·les de la literatura universal, Cien años de soledad. Després d’esta sèrie, l’estil realista i imaginatiu de Castejón –semblant a l’inaugurat per Gabriel García Márquez en la seua novel·la, el realisme màgic– tindrà una estreta relació amb la literatura. Una relació que l’escriptor Mario Vargas Llosa, en el catàleg de l’esmentada exposició, va descriure, encertadament, d’esta manera: “les arts plàstiques i la literatura no són paral·leles, però tampoc enemigues: poden prestar-se bons servicis, estimular-se mútuament i fer-se l’amor amb tot èxit.”

Tota esta passió que Joan processa per la literatura probablement ix dels seus esforços per suplir la seua carència d’estudis acadèmics. Ell mateix, durant el desenrotllament d’esta entrevista, ens parla d’uns orígens humils que tant han condicionat la seua vida. La trajectòria personal d’este artista té una curiosa similitud amb la del poeta Miguel Hernández, un altre dels escriptors a qui Joan Castejón ha homenatjat. Alacantins els dos, tant l’un com l’altre a penes van poder assistir a l’escola, el just per a entrevore un món que per les seues circumstàncies personals els estava vedat, sense poder tindre l’accés normal a la cultura que a uns altres jóvens se’ls prodigava i de la qual ells van haver d’apoderar-se pels seus propis mitjans; unes inquietuds semblants i un comú tarannà inconformista va conduir Miguel Hernández a militar políticament en el camp republicà i més tard a la mort a la presó, mentres que a Joan Castejón també l’ha portat a la presó i a continuar vivint i treballant sempre a contracorrent, convertint-se en el devot lector que manifesta en les seues obres.

Quan ens endinsem en una novel·la, inevitablement comencem a imaginar-nos els rostres dels seus protagonistes, els escenaris en què es desenrotllen i tot allò que l’escriptor deixa implícit. Joan va més enllà i ho porta al paper en forma de dibuix. Este és el seu modus operandi, el qual ha donat lloc a distints homenatges a poetes i escriptors: Lorca, Galdós, Miguel Hernández, Machado, Ausiàs March, Whitman, Onetti, Kavafis... La majoria d’estos autors que inspiren Castejón presenten algunes d’estes característiques distintives, com anar a contracorrent, ser incompresos en el seu temps, anacrònics inclús, impregnats d’un idealisme romàntic, amb tendències polítiques –i a vegades sexuals també– contràries a allò “establit”... En definitiva, un cert halo de “poetes maleïts” que ens entusiasma potser perquè tots portem alguna cosa de maleït dins. Castejón també, la seua vehemència pel dibuix minuciós i detallista, la seua inspiració en les fonts literàries... hi ha alguna cosa d’anacrònica en tot açò, com en el mateix Cervantes i en el seu personatge. Són figures a les que Castejón ja s’havia aproximat anteriorment: primer en la dècada dels setanta; després en els noranta, quan va realitzar una sèrie més extensa dels episodis del gentilhome, i també en estos anys va tractar l’altre cavaller espanyol, el Tirant lo Blanc. I en este últim any du a terme la il·lustració de La ruta del Qijote d’Azorín. Distints acostaments a unes figures, tan pròximes al mateix artista, que ara culminen en esta sèrie que presenta a l’IVAM, o potser no?

Pregunta: M’agradaria que començares comentat com van ser els inicis de la teua formació artística. Sembla que vares assistir a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles a València com a alumne lliure i més endavant vas viatjar a França, però tampoc sembla que hages tingut escoles o mestres, com van ser estos començaments en l’art i quines influències has rebut? Resposta: Assistisc com a alumne lliure perquè quan hi arribe, als 17 anys, em trobe sense el batxiller i sense saber què exigien en l’Escola per a ingressar-hi, tan sols porte una gran vocació, potser l’única eina que tinc. Si anem un poc més arrere en la història, t’explique també això de no tindre el batxiller: em vaig criar entre les muntanyes en un medi inculte i molt agrest fins als 9 anys, quan em vaig traslladar a Elx amb la meua família. Allí vaig poder assistir al col·legi durant aproximadament un any i mig. La meua situació familiar m’obliga a treballar per a aportar un sou i és el meu propi interés el que em fa assistir esporàdicament a alguna classe nocturna per a aprendre a llegir i fer comptes. La meua vocació és el que em va impulsant, vocació que no sé d’on em ve, però que es manifesta prompte, com quan, per exemple, en arribar a Elx als 9 anys realitze la meua primera exposició amb unes figuretes de fang que ma mare em coïa en el forn al costat del pa, o quan als 12 anys em convertisc en pintor diumenger. El que vull dir és que jo sóc un poc víctima de la postguerra, els anys quaranta i principis dels cinquanta, anys durs i difícils, quan calia sobreviure, i no vaig tindre la fortuna de l’accés a la cultura.

P: I no obstant vares arribar a València a continuar la teua formació, quina situació et trobes en esta ciutat? Com era l’ambient d’aquella Escola?

R: Arribe a València rebotat d’Elx i de l’ambient limitat d’esta ciutat en aquell moment. Vaig aconseguir apuntar-me a alguna classe particular com a oient, i això va ser el que vaig tindre com a aprenentatge i, encara que ja només açò va canviar absolutament el meu món, com comprendràs, jo no estava molt ficat en este cercle, més prompte em trobava en una situació perifèrica. M’arribava alguna cosa de l’ambient del meu curs... Veia que es lluitava contra l’academicisme i contra els professors de l’època, però no m’afectava directament. Jo crec que este poc prejuí que tinc de representar la figura humana ve de no haver hagut d’entropessar amb l’academicisme, jo encara vull “dibuixar bé”.

P: Ets, llavors, un pintor autodidacte?

R: Als 15 anys vaig visitar per primera vegada el Museo del Prado, i a partir d’ací crec que vaig deixar de ser autodidacte, em vaig empassar Velázquez, Goya i tots estos grans mestres. Una vegada a València, comence a exposar, al principi col·lectivament amb la gent de la meua edat, i ja en el 66 faig la meua primera exposició individual a la Galeria Mateu, tinc 20 anys i ja sóc un pintor com déu mana, faig exposicions i comence a vendre. Em va interessant menys l’aprenentatge de l’Escola i em convertisc en un pintor professional.

P: I en aquells moments en què debutes a la Galeria Mateu, presentes una exposició sobre quins temes?, com és la teua entrada en escena? Com la definiries? I la recepció?, és a dir, què estàs fent quan debutes com a artista?

R: Vorem..., és el 66, moment en què ja han sorgit alguns artistes i grups a recer del pop art sobretot, jo estic passant prou dels moviments i corrents, d’uns i d’altres. Els veia molt pròxims com a persones, però no obstant jo portava esta intuïció de pintor que desemboca en una pintura personal, potser passada pel tamís de l’època blava o rosa de Picasso o de Modigliani, inclús un cert expressionisme. Recorde alguns quadros d’aquella època, un homenatge a Flora amb un fons verd i un nu. Intuïtivament estic traient a la llum este pintor que m’empeny des de criatura contra tots els vents i marees i totes les incultures, em veig com una espècie de corredor de fons que fa el seu treball al marge de tendències. A mi m’agrada i m’interessa el que fa l’Equip Crònica, m’encanta, però jo no em veig ací. És com si jo tinguera este... no sé com dir-ho... este individu secret que ha d’eixir i ha d’eixir... és com si haguera nascut per a fer alguna cosa important però se m’haguera oblidat, a vore què he de fer jo ací ara! I sempre esperant.

P: És per esta època quan t’empresonen per motius polítics, però això no frena la teua vocació i sembla influir en esta recerca de què parles.

R: Efectivament, en el 67 m’empresonen, llavors em pose a treballar apassionadament i convertisc esta situació en la meua escola i la meua teràpia. Es compten més de dos mil els dibuixos fets en aquella època que formen part d’això, d’esta teràpia i d’esta autoescola que es prolonga durant els setanta i part dels huitanta, amb els trencaments, els maniquins, allò testimonial... És, potser, on més es ratifica esta personalitat ingènua meua i anacrònica si vols, sempre he funcionat així: intuïció i cert anacronisme. I he tingut la sort de viure de la meua obra, m’ho he hagut de currar molt i mantindre’m el més fidel possible a mi mateix... he sigut més cabota que pintor.

P: Has esmentat abans l’Equip Crònica i altres col·lectius, també tu vares formar part del Grup d’Elx, amb quin propòsit va sorgir? Treballàveu de manera col·lectiva, o individualment dins d’un col·lectiu?

R: Sí, en el Grup d’Elx estaven Sixto, Albert Agulló, i Coll, que havia acabat l’Escola pràcticament quan jo començava a pul·lular per allí. Ells sabien que jo era un pintor del poble, que estava funcionant i fent exposicions. Es van interessar pel meu treball, de manera que quan es va formar el grup van comptar amb mi i varen esperar que jo isquera de la presó perquè m’unira a ells. Isc en el 69 i porte en el cap un manifest que li va donar forma Ernesto Contreras. Un manifest que podríem qualificar de popular, amb la idea d’abaratir els preus i socialitzar l’art, que va revolucionar el tema en aquella època... va ser, diguem-ne, quan jo participe de ple en el Grup d’Elx. Treballàvem, efectivament, de forma individual dins d’un col·lectiu: cada un feia la seua obra amb una preocupació compartida sobre l’home i la societat. Les exposicions tenien un caràcter molt polititzat, abaratíem els preus i les anomenàvem exposicions de campanya popular. Preteníem que el públic tinguera accés a esta obra. Coneixes la història? Posàvem un cartell al costat de cada quadro on especificàvem el material emprat, les hores de treball que equivalien al salari de treball d’un treballador de la construcció o de les sabates. Llavors un quadro es venia a 2.525 amb 50. Això estava molt bé, n’hi havia molts que se n’aprofitaven i en compraven tres de cada autor i altres als que ni així i tot els interessava i no compraven res. Però vaja, intentàvem portar l’art com créiem que havia de ser en aquell moment, una espècie de socialització d’aquella època, un intent romàntic. Vaig ser membre del grup fins que em vaig traslladar a les Canàries, el lloc més llunyà sense passaport.

P: En tota esta preocupació per l’home i per la societat que s’aprecia en estos cossos a mig fer o mig trencats, esquinçats, estes Mutacions… dels teus quadros d’aquella època de la presó i en avant, hi ha una visió existencialista no sé si travessada per la filosofia de l’època que va tindre una importància singular en la teua obra.

R: Sí, crec que he sigut una esponja de tot el que ocorria, i en el fons un es fa autoretrats, és a dir, les vivències estan ací i tu el que fas és mirar-te a tu mateix, si ets sincer amb el que fas. M’haguera enganyat si no haguera estat en els problemes de l’època, els del final del franquisme, terribles per a alguns, encara que altres no es van assabentar de res, però durs en general. Em va tocar aquella època i ho vaig expressar com vaig saber, dins d’este context; intentant guanyar les llibertats que van i vénen, van i vénen. Era una fixació, calia acabar amb este monstre que ja durava massa i calia donar pas a la democràcia.

P: Ets al mateix temps pintor i escultor, algunes de les teues obres semblen esbossos per a posteriors projectes i crees sovint efectes tridimensionals en els teus dibuixos. Com vares començar? Com s’interferixen estes dos actituds artístiques, la del pintor i la de l’escultor, dos maneres distintes d’interpretar l’espai?

R: L’escultura?, de sempre, com deia abans la meua primera exposició als 9 anys va ser d’escultura... No note massa diferència, en realitat dibuixe com si modelara. En moltes ocasions m’abellix bolcar-me en allò tridimensional, ara tinc l’encàrrec d’una escultura per a Elx i estic desitjant posar-m’hi perquè m’encanta, però també en un pla, en un suport de paper on no hi ha res, em divertix molt crear formes que probablement tinguen estos efectes.

P: Durant la teua estada a les Canàries tractes tot este immens i reconegut treball de la teua sèrie sobre la novel·la Cien años de soledad que presentes a Las Palmas, Barcelona i València. Este sembla l’inici d’esta tendència teua que t’acompanyarà sempre, de beure de la literatura com a font d’inspiració. Conta’ns com sorgix este cicle.

R: També comença en la presó, l’última en què vaig estar, a les Canàries, perquè em ve ratificat una història del Tribunal de l’Orde Públic i és allí on m’agarren i m’empresonen durant set mesos. En este temps llig la novel·la i em va encantar; em submergisc en este món màgic que, com ja sabeu, és ric i generós, el desencadenant de moltes coses que en el meu cas es convertixen en esbossos i dibuixos. La idea de realitzar este projecte es materialitza després d’eixir de la presó, quan Juancho Armas Marcelo, un dels primers a entrevistar-me, em va preguntar sobre quins treballs tenia en ment i li conteste el meu pla de pintar Cien años de soledad, ell també es va entusiasmar amb el projecte i em va animar bastant. El mateix Vargas Llosa va participar en el catàleg. Vaig estar prop de 2 anys pintant, dels meus esbossos i dibuixos van sorgir prop d’un centenar d’obres, quasi una per any de soledat.

P: A continuació vénen altres homenatges, per esmentar-ne alguns: Lorca, Miguel Hernández... Esta vinculació de la teua obra amb la literatura resulta també una cosa molt peculiar dins de la teua posició solitària perquè actualment hi ha una certa animadversió cap a l’art literari, i això no ha suposat cap problema per a tu, que t’has mantingut fidel a la teua condició de lector.

R: Sí, és així. També vivim uns temps en què no es llig molt, però la literatura és com un ferment molt important per a mi, m’anima a treballar. Amb Onetti, amb Walt Whitman... sempre que prenc un text acaba per convertir-se en uns quants dibuixos, a vegades pintures. Esta vinculació és una constant. Els meus treballs sobre el Quixot comencen així, esbossant les aventures del personatge que Cervantes va narrant.

P: Existixen en la teua obra certes obsessions, motius insistents, com són la presència del cavall, de les anatomies, d’estos cossos nus... que es repetixen en fases successives fins a desembocar en esta sèrie del Quixot. R: Respecte al cavall..., em resulta molt pròxim, és una màquina preciosa, pròxima al ser humà i m’encanta la seua anatomia. Us contaré una anècdota: primer vaig sentir odi i després amor cap al cavall. Vaig fer la mili en sementalia perquè no podia fer ús d’armes pels meus problemes polítics, llavors em van posar a domar poltres, que em fotien unes hòsties..., però a poc a poc em vaig anar fent amb ells i els muntava a pèl, sense cadira, que és com m’agrada, fins a convertir-me en una espècie de centaure.

P: Resulta a més un animal difícil de dibuixar, és com la prova de foc per al pintor de pintura èpica. I esta última sèrie del Quixot t’ha permés recrear-te en este motiu, no hi ha més que vore estos dos quadros amb la gran turbamulta cavalleresca.

R: Sí, és un altre dels protagonistes. Anteriorment el cavall apareixia esporàdicament, però ací la seua presència resulta imprescindible i ho he disfrutat. Plàsticament m’atrau molt, potser siga cert això que és difícil de pintar, però en el meu cas em costa el mateix treball pintar un cavall que un nu humà.

P: En els teus treballs més recents s’advertixen distintes formes de tractar l’anatomia humana, d’una banda estes figures nues, masculines en la seua majoria, sense traços en el rostre, i després esta altra sèrie dels desplaçats amb robes sense cos, com si s’hagueren esvaït, i ara, en el Quixot, rostres i cossos es troben novament i es visten per a contar una història.

R: Em crida l’atenció la massificació humana, sobretot l’anònima, gent que va d’un lloc per a un altre, sense rostre en la majoria dels casos... Efectivament, vaig anar esborrant els traços, i en l’exposició de Xile no hi havia rostres. Després, amb les vestidures tampoc hi havia cossos, era quasi un fantasma el que apareixia. Gràcies al Quixot he pogut salvar-me d’això, perquè no sabia on arribaria amb esta dinàmica d’eliminar coses, i ara, amb este treball, torne a cenyir-me al dibuix, a reprendre ulls, orelles, boques, gestos, expressions... anatomies.

P: El Quixot no és una cosa nova per a tu, no sorgix de sobte ara en el 2005, anteriorment ja havies fet La ruta del Quijote d’Azorín i també hi havia peces prèvies en els noranta i inclús en els setanta. Com has anat tractant esta caracterització i evolució del personatge durant este temps fins arribar a este cicle més compacte que presentes ara a l’IVAM?

R: La meua memòria és un desastre, m’imagine que per als treballs sobre el Quixot dels setanta em vaig haver de llegir la novel·la durant aquells anys. La vaig tornar a rellegir en els noranta i em va permetre el luxe de fer una versió molt particular, tal vegada un poc freudiana. Açò és una altra història, un altre tipus d’acostament diferent al de la il·lustració d’un text, però sense fugir-ne tampoc, quan ha aparegut la necessitat que sorgira una imatge més anecdòtica, no l’he rebutjada. Però un sempre vol fer coses diferents, aportar el seu gra d’arena que, potser, és el que t’aparta del text i et regala també la possibilitat de fer alguna cosa distinta que inventes sobre la marxa. És com una floreta a Cervantes. P: Supose que quan un s’enfronta a les grans obres de la història de la pintura o de la literatura, hi ha este moment intens en què un es diu: estaré a altura del que estic homenatjant, respon a la profunda passió que sent per este text? I a partir d’esta preocupació teua en la suite del cicle, que és a més molt variat, inclous dibuixos de retrats, personatges del Quixot, versions més oníriques del Quixot, el Quixot eròtic, el Quixot bèl·lic, el Quixot coronat, Eros, Thànatos i la Glòria, hi ha com a distints capítols, coses que corresponen a passatges coneguts del Quixot i inspiracions teues de la novel·la. Com ha sigut la selecció dels temes d’una novel·la que dóna un imaginari inabastable?

R: En realitat ha hagut de tot, passatges del llibre en què m’hauria agradat posar-me més a fons i els he treballat de manera superficial, una pena. Tinc com dos-cents esbossos, llibretes plenes d’apunts que sorgixen a mesura que vaig llegint. Potser m’anime i seguisc, i açò es convertix en l’inici d’una cosa més extensa, perquè sent que no he fet res, que tot açò és com un entremés a una obra immensa, com la superfície d’un gran llac al qual em puc llançar de cap. Els episodis que sí que he materialitzat quasi són accidentals, i en este procés moltes altres coses s’han quedat fora. La cova de Montesinos, per exemple, amb els seus múltiples nivells de lectura, des de l’acudit fins a una possible referència platònica. En general, en tota l’obra s’aprecien estos distints nivells de lectura.

P: Clar, des d’una lectura literal fins a la més idealitzada, com la que fa Nabokov sobre la representació de la crueltat en El Quixot...

R: I és que és un llibre molt cruel: sempre acaba mòlt a bastonades, es riuen d’ell, com en l’episodi dels ducs amb la cruel Altisidora... en el fons et cabreja i tens ganes de plorar al mateix temps que rius amb este pobre personatge que intenta difondre el seu ideal de bondat, veritat i heroisme en una època de descomposició. Un llibre tan castís i costumista en molts moments que, no obstant, va més enllà d’este realisme, es trasllada sempre a una altra dimensió. I després hi ha esta obertura que fa a la novel·la posterior, com el camí a futures obres literàries.

P: Sí, inventa sens dubte la modernitat literària, la literatura dins de la literatura, com Velázquez la pintura dins de la pintura. Correspon a més a una època d’esplendor i de decadència simultània i que d’alguna manera continua present en l’“espanyol” de hui en dia, que sempre està més disposat a constatar les derrotes que els èxits, i esta és la contemporaneïtat del Quixot i la raó per la qual hui en dia continuem llegint esta novel·la.

R: Efectivament, té este caràcter atemporal de totes les grans novel·les que fa que en cada època li trobem alguna cosa diferent. És evident que actualment es llig de manera molt distinta a com la van trobar els seus coetanis. Encara hui en dia suscita certa polèmica, d’ací que ara estiguem parlant-ne, dels seus nivells de lectura i de les seues interpretacions.

P: Un altre aspecte és este caràcter d’autoretrat. Quan un s’enfronta a la lectura d’este llibre mai no el deixa de vore com una cosa en què es pot reflectir. Podríem dir que en la teua aproximació al Quixot hi ha alguna cosa de Castejón? Un Joan Castejón quixotesc debatent-se entre l’ideal i la realitat.

R: Certament que es pot vore així, perquè jo també deixe filagarses del meu mateix en retratar els personatges i situacions del Quixot. Sí que hi ha fragments de l’un i de l’altre. Esta capacitat d’autoretratar-nos que té el personatge és potser perquè el mateix Cervantes li ha donat analogies de si mateix. Açò també la convertix en una novel·la universal.

P: I és tràgic, o tragicòmic, que cada època haja de tindre els seus personatges intempestius. El Quixot és anacrònic en la seua època, està aferrat a uns codis ètics que ningú no l’obliga a defendre excepte la seua obsessió, de manera semblant a l’art, la matèria de la qual no és el carbonet, ni l’oli, ni el neó, sinó l’obsessió. No et sents intempestiu per la teua obsessió a fer el que fas?

R: Això ho subscric totalment, abans he emprat la paraula perifèric, però em sembla més oportuna esta d’intempestiu, algú que lluita per defendre uns ideals ja inexistents en l’època.

P: També has sentit la necessitat de pintar una Dulcinea velada, a penes entrevista, com en un somni. Dulcinea és només un nom dolç que ens promet molt però que no és res, és també una dona escrita que representa l’objecte absent del desig.

R: Ací intente posar-me en el somni del Quixot, qui més que haver vist Dulcinea, potser la va somiar. Qui sap!, potser fóra alguna nóvia que ell va tindre i la relaciona amb l’Aldonza coneguda del seu poble, però qui és Dulcinea?, una dona bella o tosca? Decididament és un somni, una espècie d’esclat de llum que il·lumina el Quixot i el reanima davant de qualsevol adversitat. P: La novel·la del Quixot té a més la seua pròpia iconografia ben caracteritzada al voltant dels dos personatges centrals, una iconografia romàntica i pintoresca que arriba fins hui en dia. En quina mesura esta iconografia preexistent t’ha frenat o aportat alguna cosa? Has hagut de deixar-la de costat o t’ha servit com a matèria sobre la qual treballar? R: No l’he apartada molt. Sense sotmetre’m a la mera il·lustració, m’he permés fer un treball personal al mateix temps que he tornat a concretar els detalls d’ulls, boques..., rostres, expressions i gestos en definitiva que, com comentàvem abans sobre la sèrie dels desplaçats, estava eliminant massa. P: I no obstant presentes retrats del Quixot la mirada del qual va descomponent-se i desapareixent com el semblant, i també utilitzes este “vel” blanc translúcid que potencia una visió més onírica. També estos esclats de llum sembla que allunyen el treball més minuciós i figuratiu cap a un espai més misteriós. M’agradaria que ho comentares.

R: Ha sorgit així i m’alegre que ho veges. Esta llum que apareix per exemple en “el cap parlant” respon a una recerca d’avançar un poc més enllà, de transformar la realitat, com fa el Quixot, és com deixar entrar la màgia a través de la llum perquè il·lumine i transforme esta dura Castella. Són com estes peces de la turbamulta cavalleresca, cremades pel foc, on apareix el blanc pur i s’entreveu el retrat del personatge.

P: En este homenatge al Quixot que presentes a l’IVAM, a diferència dels teus anteriors treballs sobre esta novel·la, els personatges apareixen en un primer pla, els sòls han desaparegut i quasi l’únic paisatge que apareix és l’humà, sembla com si successivament els personatges s’hagueren anat acostant cada vegada més al públic, com en una obra de teatre, on al final els actors s’acosten per a saludar.

R: Bé, és que realment vull deixar-los actuar, que es note que estan ací, que tinguen un escenari on desenrotllar-se, en un espai més pròxim i més limitat. Quan vaig preparar La ruta del Quijote d’Azorín sí que hi havia una preocupació pel paisatge perquè m’interessava este text, on sí que hi havia paisatge. Ara, en canvi, he tingut la necessitat de portar les figures a un primer pla i convertir-les en les úniques protagonistes de la història. És bonic que ho comentes, encara que, al cap i a la fi, el Quixot comença en un lloc de la Manxa...